QUI SOM

MARTA SORIANO

Vaig néixer i vaig créixer a Barcelona, ​​ciutat cosmopolita i carismàtica a nivell arquitectònic, cultural, etc.

Els meus somnis d’infància eren: ser artista, ser mare i viure en una caseta de fusta al mig del bosc i, a poc a poc, els he anat convertint en realitat.

De petita em construïa les meves pròpies joguines amb els objectes inservibles que la gent tirava i em sentia atreta pel fet de donar-li una nova vida als residus.

També em feia la meva pròpia bijuteria, pintava pedres i les convertia en ninots, construïa castells amb pals de fusta … mai m’avorria.

Sentia que portava dins la vocació de ser artista però la meva família em va tallar les ales. En aquella època, a Espanya, vivíem sota una dictadura feixista. Per diversos motius, al meu cercle no estava ben vist ser artista, a més em deien que aquella professió no em donaria ni tan sols per menjar, etc. etc.

Vaig estudiar dues carreres relacionades amb la comunicació i les cultures. Vaig aprendre a parlar 8 idiomes, a part de les meves dues llengües maternes, castellà i català. Vaig viatjar molt, no com a turista, sinó treballant en diferents països com a intèrpret en Fires i Congressos, com a guia turística, recepcionista i relacions públiques en hotels internacionals, secretària de direcció en ambaixades, professora d’idiomes, hostessa en creuers, auxiliar de vol, i un llarg etc.

No només m’interessaven els idiomes, sinó les cultures dels països en general, els seus costums, la seva música, els seus plats típics, el seu sentit de l’humor, etc. per així, poder-me comunicar millor amb les persones.

Vaig conèixer el budisme a Los Angeles el 1984, treballant com a intèrpret en les Olimpíades.

Després de 10 anys de pràctica budista, aquelles aletes que m’havien tallat, em van tornar a créixer. Vaig tenir el coratge d’escoltar, atentament i sense interferències, el que em dictava el cor: ser artista.

 Aparentment, tot va ocórrer d’una manera casual, encara que ja sabem que la filosofia budista assegura que les casualitats no existeixen. Tots són causalitats.

Jo estava treballant a la fàbrica de cotxes SEAT del Prat de Llobregat que, arran d’uns problemes de fabricació, es va associar amb l’empresa alemanya Volkswagen. Jo era la intèrpret de l’equip tècnic alemany i passava moltes hores a la fàbrica, envoltada de contenidors de components automecànics defectuosos. El que per a ells, eren residus.

Em va cridar molt l’atenció la bellesa i la forma d’algunes de les peces que composen el motor d’un cotxe. Vaig demanar permís per portar-me alguna d’aquelles peces a casa meva i vaig començar a fer quadres amb relleus i textures, enganxant aquelles peces metàl·liques sobre trossos de fusta.

A l’any següent, vaig anar a viure a Alemanya amb la meva parella, que més endavant es convertiria en el pare del meu fill.

Estava treballant com a lectora en dues universitats alemanyes, la de Mannheim i la de Heidelberg, i m’havia d’aixecar molt d’hora per anar a fer classe.

Aprofitava per fer els meus quadres a la nit, ja que de dia, entre el meu treball i el meu fill, no tenia temps.

Recordo que un matí, quan va sonar el despertador per aixecar-me, jo encara seguia fent els meus quadres amb les peces metàl·liques. Se m’havia passat la nit volant i no m’havia donat ni compte de l’hora que era, estava gaudint amb la meva creativitat i sentia que li estava donant una nova vida a aquells residus.

Això em va passar més d’una vegada. I una de les matins, en sonar el despertador, em vaig posar a fer la meva pràctica budista amb la forta determinació de convertir aquella activitat en la meva veritable professió. En les meves oracions vaig llançar com un gran crit a l’univers, sentia com si tingués un gran exèrcit a les meves ordres i, en recitar el mantra, tots els soldats es posaven d’acord per treballar en pro de la meva felicitat i per convertir els meus somnis en realitat. I així va ser.

Uns dies més tard, vaig trucar per telèfon als directius de la Volkswagen a Alemanya, que havia conegut a Espanya, i els vaig demanar una cita per ensenyar-meus quadres. Els vaig posar al maleter del meu cotxe i vaig conduir tres hores fins al nord d’Alemanya.

Quan els van veure, em van dir que els venien “com anell al dit”, ja que acabaven de construir una nova fàbrica de peces de recanvi amb oficines molt modernes, en què s’entrava a través d’un túnel de metall i vidre, i no sabien com decorar-la. Em van dir que prengués mesures d’alguns espais i em van fer una comanda.

La meva primera comanda !!!

Jo estava contentíssima i plena d’agraïment per aquella resposta a les meves oracions.

I no només això, sinó que també em van convidar a impartir un taller d’una setmana de durada, dirigit a aquells empleats de l’empresa que, voluntàriament, volguessin participar. Jo els havia d’ensenyar a transformar les peces que ells tocaven dia a dia, en obres d’art i veure-les des d’una altra perspectiva. Van voler fer una prova psicològica per comprovar si, després de realitzar aquell taller, aquestes persones eren més creatives en els seus llocs de treball. I així va ser.
I quan em veien per la fàbrica ja no deien: “mira aquí hi ha la intèrpret”, sinó “mira aquí està l’artista”. I jo, no sortia de la meva sorpresa, amb el meu cap ben alt, em trobava en plena metamorfosi, com quan un cuc es transforma en papallona. Tant el taller artístic, com la comanda dels quadres, suposaven immensos reptes per a mi, i em preguntava si donaria la talla i si estaria a l’alçada.

També em preguntava com valorar els meus quadres i estava desorientada a l’hora de posar-los un preu. Totes les respostes les vaig anar trobant gràcies als meus oracions diàries budistes.

Tot va ser un èxit, tant els participants com els directius van quedar molt contents i jo vaig gaudir com mai. Em sentia “en la meva salsa”.

Abans de lliurar els quadres, els vaig portar a un estudi fotogràfic perquè els fessin fotos professionals. Em vaig fer un petit àlbum i vaig tornar a Espanya amb una gran injecció de moral i decidida a obrir-me camí professional en favor del medi ambient, de la revalorització dels residus com a matèria primera per a la creació artística.

Vaig muntar la meva pròpia petita empresa amb el nom de Ecoart-Didactic, com una entitat sense ànim de lucre. Em vaig dissenyar unes targetes i uns petits catàlegs amb les fotos que tenia, i em vaig llançar a per totes. Hi havia fet més de 20 milions d’daimoku (oracions budistes) en 10 anys, el que suposava recitar el mantra diverses hores diàries.

I durant un parell de dècades he sentit que anava com en una catifa voladora. La pluja de beneficis ha estat espectacular. He treballat moltíssim i molt dur en pro de l’educació ambiental, no només a Espanya, sinó també en molts altres països d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica, decorant empreses i institucions, impartint tallers per a nens, adults, i formació del professorat, fent exposicions de quadres, escultures, objectes funcionals i mobiliari de disseny, sempre tot això elaborat amb residus. També he donat nombroses conferències amb títols com:
“El residu com a recurs artístic i educatiu”, o
“El residu com a recurs per a l’art, l’art com a recurs per a l’educació ambiental”.

He publicat nombrosos articles en premsa.
M’han fet moltes entrevistes i reportatges i hi ha uns 50 vídeos a YouTube sobre la meva trajectòria artística.

Tenia el meu propi programa a la televisió d’ecologia domèstica, en què cada setmana ensenyava a elaborar objectes útils per a l’estalvi a la llar.

Em comunicava a través de l’art. Aquest s’havia convertit per a mi en l’idioma més important, una forma d’expressió, a través de la qual podia transmetre sense necessitat de paraules, i que anava directa al cor de les persones.

Així mateix, he escrit i publicat diversos llibres.

Un d’ells ja va per la tercera edició ampliada. És una guia didàctica que conté 325 tallers d’art amb residus, coses que pots fer a força de materials de rebuig i ha estat premiat pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. El dia del lliurament de premis, em sentia com una celebrity en els Óscar de Holliwood.

L’últim llibre que he publicat tracta sobre la construcció d’habitatges amb residus. Tenir un habitatge digne és un dels drets humans. Malauradament, hi ha moltes persones que no tenen una casa on aixoplugar-se. Hi ha molts països pobres als que la qualitat de vida és penosa, ni hi ha infraestructures per gestionar els residus, ni hi ha recursos econòmics per construir cases.

Reutilitzar residus com ampolles, llaunes, pneumàtics, etc. per a la construcció, soluciona diversos problemes alhora: redueix l’excessiu volum de residus que generem i crea habitatges.

Sens dubte, tots venim a aquest món amb una missió. És una gran benedicció trobar-la i poder gaudir de la teva feina, en lloc d’estar mirant el rellotge i desitjant amb impaciència que acabi la teva jornada laboral.

Jo el vaig desitjar intensament i us puc assegurar, després de més de tres dècades de pràctica budista, que TOTES les oracions que expressem sincerament davant, són respostes. ‘Absolutament TOTS !!
Tot i que la resposta no sigui immediata.

És molt probable que hàgim de besar a alguns gripaus abans de trobar al nostre príncep blau. De vegades, s’ha de passar per un procés de recerca, més o menys llarg, fins a arribar les nostres metes, com per exemple, descobrir la nostra missió a la vida i desenvolupar-la.

El segon president de la Soka Gakkai Internacional (S.G.I.), Josei Toda, va donar una orientació molt bonica pel que fa a la feina. Va dir que aquest havia de reunir tres condicions:

1.- Que t’agradi el que facis, que el gaudeixis i et sentis realitzat en fer la teva feina.

2.- Que l’activitat que desenvolupes sigui bona per al planeta.

3.- Que et permeti pagar les factures i omplir la teva nevera.

Em sento molt afortunada per haver trobat aquest budisme i comptar amb aquesta meravellosa eina per il·luminar el meu camí. Desitjo de tot cor que totes les persones trobin el seu camí, siguin molt feliços i contagiïn aquesta felicitat als altres, inspirant a través del desenvolupament de la seva missió i la seva manera de viure. L’art també és una poderosa eina per a això.

I un bon dia vaig anar a viure a bosc!
A prop de Barcelona, ​​en plena natura, vaig construir juntament amb els meus fills la casa de fusta dels meus somnis. Estem al mig del bosc, a la part alta d’una muntanya, davant del mar, amb impressionants vistes panoràmiques.
Aquí el temps es transforma, mentre observes el gran blau, aquesta subtil línia on s’uneix el cel i el mar, respires l’aroma del bosc i de les espècies aromàtiques autòctones que creixen en aquest lloc – romaní, espígol, farigola, sàlvia, llorer , menta, melissa llimonera, marialluïsa -, o escoltes la subtil combinació del so del silenci amb episodis de converses entre aus salvatges, dialogant i cantant harmònicament a certes hores del dia.

Aquí trobo la inspiració i la pau que necessito per crear el meu art i escriure els meus llibres.

Aquests allotjaments de fusta són ideals perquè vingueu a gaudir d’uns dies de descans a la natura, sentir la màgia d’aquest petit i carismàtic racó del paradís, reforçar la inspiració i elevar l’estat vital.
És un plaer per a mi poder atendre els meus clients personalment en diversos idiomes: català, castellà, francès, anglès, alemany, italià …

M’encanta conèixer als nostres hostes personalment i recomanar-los els meus llocs favorits, els racons a on no va el turisme massiu, les platges tranquil·les, les cales secretes de la Costa Brava, els restaurants entranyables …
M’agrada decorar amb cura i de manera exclusiva tots els allotjaments, caracteritzant cadascun amb la seva pròpia història. Tots estan plens d’obres d’art i petits tresors per descobrir.

És com dormir en un museu o en una galeria d’art.

Si vols veure un petit aperitiu de les obres d’art que t’esperen, et convido a entrar a la meva web professional:

www.ecoart-didactic.com

Moltes gràcies i benvinguts a ECOART!

Marta Soriano

©Barcelona Mountain Beach – All Rights Reserved – Santa Susanna – Telf. 667 871 573
E-mail: ecoartdidactic@gmail.com
Blog:     Barcelona Mountain Beach
www.ecoart-didactic.com